Grego Peixos

Un 13 de Gener del 38 a Madrid va nàixer en Gregori, un nanu fill d'advocat i pres polític, a qui la capital de l'imperio va desterrar per "rojo separatista" i a qui el col.legi d'advocats de Barcelona oferí feina en sortir de la presó. En Gregoriet va pujar amb els valors de la post-guerra i es va fer grandet pensant en un futur democràtic per a la seva espanya. En Grego es va fer un home de bé, seguí les passes del seu difunt pare i es va fer advocat, militant "d'esquerres", va apadrinar la seva fillola Constitució, i li van donar una bona feina, de dilluns a divendres a hores sueltes en una bona butaqueta de pell des d'on dirigia el cotarro dels qui "dirigien" el seu bon país: tot un orgull, havia aconseguit arribar lluny!

El que passa, és que quan ens fem grandets, la gent tendeix a dir el que pensa, una mica com els nens. I a el bo d'en Grego un dia se li va escalfar la boca, en el típic moment d'eufòria entre colegues enmig d'un homenatge, on un es sol créixer més del compte. Com quan expliques dos acudits i la gent es parteix? Doncs ell va anar a pel tercer, sense saber que a voltes cal dir prou. Ai Grego Grego... abans de dir imbecilitats pensa home! Ja t'ho deien a l'escola!

Segons en Grego, els catalans som uns torracollons. En acabar la guerra de successió, opina el gran enamorat de la seva espanya, i agraït Grego, que l'Espanya borbònica li hauria anat més bé si hagués annexat Portugal i no pas Catalunya. Segons ell perquè som uns torracollons, uns egoistes que no volem compartir, i que només demanem tot el dia sense pensar en la grandesa del país que ens acull. A més, en Grego, afèrrim seguidor del equipo blanco, opina que d'aquesta manera també els hauria estat més senzill, ja que contra l'Oporto o el Sporting de Lisboa la cosa seria molt més planera. Vist des d'aquest punt de vista si, et dóno la raó: Ja no patirieu més humiliacions públiques (véase 2-6, 5-0, tripletes, dedos en ojos, Villaratos...) i el milor de tot, en ricoguapobuenohumilde seria del país! Ningú sentiria aquella ràbia comuna que et faria agafar dues paelles i fer una casserolada amb els seus ous quan aparegués, ni l'enfocarien amb làsers a cada camp, sinó que li farien la ona i li tirarien pots de gomina i pètals de rosa.

D'altra banda company Grego, no sé qui collons li hauria donat feina a ton pare si us haguéssiu quedat amb Portugal com recomanaves...

Però l'acudit va anar a més, i va arrodonir-ho dient que, bé, per a tenir-nos calladets i controladets aquesta vegada potser no caldria bombardejar Barcelona com llavors. Et recordo tros d'incult que vas d'advocat llest, que en el seu moment moriren vora 7000 persones. Potser això va passar perquè el 1714 encara no havia nascut un il.luminat, un visionari, un premi nobel de la pau en potència dient que el que calia era deixar Catalunya i annexar-nos Portugal, perquè a la llarga no se'ns tornarien pesadets. I és clar, els pobres deficients mentals dels Borbons no van poder plantejar-se aquest dilema, sinó que van tirar pel dret i cap a Barcelona.

Però és clar, aquests després són els primers que si fas brometes del 11-M o d'ETA, ui!!! Crit al cel, i radical, i abertzale (el 99% dels que es posen la paraula a la boca no saben que significa, però vesteix molt dir-ho), separatista, independentista, tarat, anti-demòcrata, i un llarg etc.

Però no, parlar del 1714 ja tan és... si són 7000 o com si són 7 milions...! I llavors clar, resulta que tenim la pell fina, som hipersensibles perquè estem en crisi... En crisi no estaríem nosaltres si no haguéssim d'arrossegar la lacra que sou, i pagar-vos-ho tot amb els diners que ens robeu! Llavors si que estaríeu en crisi potser i us miraríeu a Uganda com a país exemplar a seguir i imitar perquè encara faríeu foc amb pedres!

Ara fa un any

Ara fa un any em sonava el despertador a les 6.15h del matí. Havia dormit en un matalàs poblat de puces que de tan en tan et recordaven que no vivies en un palau a Mayfair, sense somier en terra, i amb una sensació de fred important. No calia apartar les cortines per veure si plovia o no (segur que si), perquè unes cartolines negres enganxades amb scoth feien de percianes. Dutxa ràpida escales avall t'asseguraven 5min de calor que no es repetirien fins al cap d'hores. Em vesteixo ràpid, amb el temps just, bufanda, guants i gorro. Mirava el rellotge i resava perquè el bus 1 no hagués passat encara. Escales avall, sortia al carreró i allà rebia la primera hòstia de vent gelat a la cara. Si no m'equivocava, en menys d'un minut apareixia el número 1. Ensenyaves la targeta a un dels dos conductors que freqüentaven la línia i cap a les cadires plegables, sense deixar de notar el fred a tot arreu. Sempre la mateixa gent en aquella hora es dirigia cap a l'estació de Brighton. Un cop allà, fi de trajecte i tothom al carrer. Algun s'aturaven a una paradeta on dos nois feien cafès a l'anglesa (mig litres de llet) en una màquina italiana montada en una mena de moto-camioneta. Qui no voli fer cua esperava dins del tren. Sense parar, cap a l'andana i dins del tren. Millor esperar dins el vagó que a l'andana on només hi feia 1ºC més que al carrer. Si tenies sort el vagó tenia la calefacció en marxa; sinó, mala sort i tocava abrigar-se com si hagueres agafat un vagó descapotable. Sempre agafava el mateix vagó i el mateix seient, on la finestra es partia per la meitat i així hi podia arrepenjar el cap per a dormir 1h. El revisor et despertava passat Gatwick per demanar-te la tarja. Un cop entrats a Londres la marxa disminuïa molt, massa fins a entrar a Victoria. El tren parava i la gent com boja saltava a l'andana i cap al tube. Alguns més espavilats desplegaven la bici plegable, es posaven el casc i tota l'equipació del Tour, i cap al carrer a aixecar el país.

En alguns casos agafava el metro, tot una experiència a les 8h a Victoria. Era un Tetris entrar als vagons. La gent hi entrava a torns, et deixaves portar i anaves avançant cap al metro a mesura que l'últim metro havia marxat fins que el teu ghetto de 5 persones que et rodejaven et feien entrar dins apretats pel ghetto de 5 que tenies darrere. Un cop entrat, panxa cap endins i a esperar a Oxford, on respiraves de nou i podies seure i fullejar l'Evening standard que la gent deixava. Si el caos al metro arribava fins a les portes del meu gatwick express, volia dir que aquell dia tocava alternativa: Vaig descobrir un bus que anava fins a Green park i d'allà ja agafava la Victoria Line i cap amunt. Fos com fos sempre acabava arribant a Highbury & Islington. Fora, més Evenings standards gratuïts, girava a Upper street i cap amunt. Al McDonald's la gent ja hi esmorzava, i al Starbucks la gent i feia cua. Jo parava al supermercat Budgen´s, hi tenien una màquina de cafè d'autoservei, i mentre allò rajava m'agafava un pain-au-chocolait que em posava a la paperina. El pain no em durava ni fins la porta, el cafè si, era massa calent sempre. Obria la porta amb la clau i pujava les escales estretes i cobertes de moqueta. Sempre era el primer, segurament perquè ningú tenia la sort de fer una odissea de 2 hores i mitja per anar a treballar. M'asseia i encara tenia uns 20min per llegir l'SPORT i l'AS mentre esmorzava a la meva taula. Ja eren les 9:30h i començava la marxa, fins ben passades les 14h.

El matí solia passar lent, parlant amb mil persones i probant d'arribar on t'exigien. Després de la reunió diària, descans: tocava dinar, o bé de tupper, o bé repetíem la visita al Budgen´s, n hi solia agafar les amanides amb un pastisset de formatge, o bé la trilogia de sandwichs (no em demaneu perquè n'hi posaven 3 triangles, perquè són un entrepà i mig de Pa Bimbo...!) i dinant tot mirant les notícies de TV3 a la pantalla del PC es feien les 3h, i sant tornem-hi!. La digestió la feies depenent de la feina del dia: a voltes 1h i a vegades 5min. Les tardes ja eren més entretingudes i amenes, però solien ser les estones de "marrons" i de niñatos torracollons...

I així les 6h de la tarda no arribaven mai... Hora de plegar, bufanda, gorro, jaqueta i guants, i camí de tornada, segurament nevaria o plouria. De passada per Victoria agafava una xocolotina o alguna cosa per beure. Cap al vagó del Gatwick express i camí a Brighton, migdiada segura! Un cop ja a la capital del East Sussex, esperava el bus 1 o el 7 i cap a Church road, on parava just davant del Fish & Chips que regentava l'amo del pis (si se'n pot dir pis). Tocava estirar-se una estona al llit-terra, escoltar música, mirar el correu, fer el ruc una estona i pensar que tocava sopar. Ja eren vora les 23h i tocava fer un pensament. última excursió del dia al WC del pis, si no tocava fer cua, i bona nit i tapa't! Demà més i millor!

Però d'això ara fa un any.

La llengua que ens va parir

Encara me'n recordo dels esmorzars de Cola-Cao calent; de les presses cap al cotxe mentre plovia per arribar a temps, abans que el senyor Esteban tanqués el portal de l'escola, i si això passava, t'haguessis d'esperar 15min a la porteria per poder entrar (mai vaig entendre aquesta norma, ni tantes altres que acatàvem "por la Gracia de Diós" en una escola catalana concertada de religioses, que es feien dir "madres", i on la directora religiosa era llicenciada en filologia catalana). En arribar a classe, jaquetes al teu penjador (solia tenir entre el nº 24 i el 25, segons els fitxatges i baixes de cada any), motxilla penjada a l'esquena de la cadira de mida enana, i bata a ratlles negre i blanques, coll negre i cinturó negre, tota ben cordada sota pena de no tenir pati. La senyoreta escrivia la data a la part alta i esquerra de la pissarra, de puntetes perquè gairebé no hi arribava. I au, a resar el nostre Ave Maria, tiessos i drets, perquè si algú el deia de mala gana, li queia una bronca i el repetia a soles. Un cop acabat el ritual diari, quaderns de català damunt la taula i lliçó de diftongs.

Aquesta rutina es repetí des dels 4 anys fins als 16, fins que per sort o per desgràcia, tocava anar a l'institut comarcal. Això implica 7h 30min diaris, 7 dies a la setmana, 9 mesos l'any, durant 12 anys: és a dir, 21.000 hores de classes donades en català. Ah, als llepafils i torracollons: Tranquils!!! Ja he descomptat les hores d'anglès (tot i que jo recordi, a les monges la mestra ens les donava en català igualment...!), i les de castellà, les quals si que ens eren donades en castellà, curiosament per l'Antoñita els primers anys, que era la dona de n'Eusebio, qui ens les donava quan ja ens començaven a sortir pels a les cames, i per tant tot quedava a casa.

Ara, gràcies a gent maquíssima com C's i el PP, ens trobem que per primera vegada des del Franquisme, el català no és la única llengua vehicular a les escoles, i que per tant, ja no està en les meves mans decidir si els meus futurs fills i els de totes les persones que viuen a Catalunya estudiaran en català, ja que si l'escola o el mestre en qüestió creu que l'assignatura "X" es dóna en castellà, dons es dóna en castellà. Per tant, el meu hipotètic futur fill/a, es probable que aprengui la taula del 3 en castellà, els músculs i òrgans del cos en castellà, els elements químics en castellà, o com fer el pi i la tombarella en castellà. ULL per a tots aquells que estiguin llegint i ja els comenci a agafar horticària en llegir patriotisme català: no us equivoqueu, desitjo que els fills de tots els qui viuen a Catalunya siguin, si cal, quatrilingües! Que parlin el castellà i l'anglès tan bé com el català! Però vull que els fills que neixin a Catalunya tinguin dret a aprendre tot el que abans he citat, en català. I que a les classes de castellà i a les de les altres llengües forasteres, s'ensenyi la llengua en qüestió.

Perquè la qüestió és ben senzilla: Si no ensenyem i eduquem els nostres futurs fills a l'escola en català, qui garantitza que el dia de demà coneguin la llengua? Que puguin ser advocats i treballar al TSJC en català, sense fer faltes; o treballar a l'hospital de Sant Joan de Déu i sàpiguen les parts de cos en català; o puguin vendre verdura al mercat i saber-se els noms en català. Qui ho farà? Nosaltres a casa? Hauran d'anar a "repàs" de català?

Alguns direu: "Sempre acabem posant el mateix exemple eh....que pesats!"

Si fóssim danesos (pels de C's i Peperos, això vol dir "els que són Dinamarca, país d'en Graevessen, Laudrup i el LEGO"), només en seríem 5 milions i mig, 2 menys que els qui viuen a Catalunya, i 3 menys que els qui parlen català. Però tot i així, podríem parlar al parlament europeu en danès, podríem jugar un mundial de futbol i de Karate amb la nostra pròpia selecció, podríem decidir si anem o no a una guerra, podríem gestionar els nostres propis recursos (des dels peixos de les nostres costes fins els impostos que religiosament paguem la majoria), podríem veure només una sola bandera als nostres ajuntaments i altres institucions; però sobretot, sobretot, podríem estudiar a l'escola en danès, perquè collons: som danesos!!!

La monda lironda

És tard, apunt d'anar a dormir perquè demà m'he d'aixecar aviat, i la última imatge que tinc de la TV és la del, ja comentat anteriorment per Van der Bir, DEC. Si si, sóc dels típics que va pel món fent-se el wai, dient que es llegeix quatre llibres per setmana, que acudeix a dos presentacions de concursos fotogràfics al mes, i que col.labora el dia de la Creu Roja fent de recaptador de monedes de 5 cèntims amb la guardiola. Però en el fons miro DEC, Sálvame, Sálvame Deluxe, Supervivientes i el programa de la Campos... Desenganyem-nos, som tots així, i el que oculta les seves hores de TV basura dient que les dedica a rellegir els Pilars de la Terra, menteix! Si si, tu també n'ets un, hi ho saps...!

Bé, fet l'apunt, a DEC diuen que n'Ortega Cano està a la UCI, però que pinta bé la cosa. Perdó, perdó, perdó!!! n'Ortega Cano no! Volia dir: El Maestro!

Disculpeu el meu poc tacte i ignorància vers el món de la tauromàquia

Això m'ha fet pensar en que, aquest país veí nostre, i que ens n'ha tocat formar-ne part també, és la monda lironda!

Mai deixa de sorprendre'm: El Maestro, amb el seu Mercedes-Benz super potent, llantes d'alumini, adaptador per a iPod, i amb xilitrón, es fot un castanyot del mil (a 50 no anaves eh amic Cano, i Cacaolats no et devies haver près abans), es carrega un pare de família, amb dos filles i a l'atur. I tot i així, no deixen de donar pel cul amb si el Maestro se'n sortirà i es curarà; si la herència anirà a parar a les illes Sàndwich, a son fill que és dislèxic o al Club Palmera de la N-369; o si la seva cunyada es depila la xona al laser o a la cera; o si podrà a montar el seu ponny al ranxo de Cantonigròs... A aquest país veí nostre li encanta patir la síndrome d'Estocolm, defensar gent de bé com el Maestro (Recordem que el Maestro i gent del seu gremi, són dels que sempre paguen a Hisenda religiosament cada any, sota risc de que la Verge de Guadalupe els fagi, a cops de canya, un segon forat per on defecar), oblidant-se de la víctima real, i important-li únicament si n'Orteguita ja esmorza puré de suero a l'hospital, o encara va a base de batuts de morfina.

Aquest país veí nostre és la monda lironda!

S'autoanomenen demòcrates moderns, salvadors del món i les foques marines, i les llistes dels partits van plenes de bona gent com n'Ortega, que tenen judicis pendents per corrupció, tortures a peluxs, i atacs xenofogs a certs Fruitis. I la gent, el poble, amo del seu destí, amb la intel.ligència que els ha estat dotada gràcies a llegir els 4 llibres setmanals i acudir als sopars-tertúlia del centre cultural de la vila, va i els vota. Té la seva lògica de fet: La estupidesa només atrau a més estupidesa, i d'això, al país veí li'n sobra.

I la gran solució a la monda lironda quina és? Doncs és anar d'acampada, estil Coronel Tappioca, al Camping Porta del Sol, entre d'altres, parcel.la gratuïta, tenda Quechua de la que ens van regalar per la comunió (però la que s'obre en 3'' no, que fa repel.lent), fer votacions a mà alçada sobre si per berenar toca entrepà de nocilla o de choped, montar una haima per a conservar en fresc les litrones d'Amstel, fer una mica d'exercici tot corrent a cops de porra i bales de goma. I al cap d'un mes, què? Al cap d'un mes de fer el gos-flauta / gos / idealista ecohippy que encara viu del Maig del 68 / borinot / l'atontat del cap que es pensa que canviarem el sistema i el món dormint a les places quatre cartrons, parlant per un megàfon i fent casserolades per la vesprada, crec que algú els hauria de dir que les casserolades les fagin amb la cigala... perquè aquest seu país, per sort o per desgràcia, no ho canvia ni n'Ortega, ni els de la plaça, ni el capità Planeta.

Van der Bir is back

Van der Bir is back... to black (Pam! ¬¬').

Com podeu veure, en una línia he pogut endossar-hi una frase estúpida, una broma suada aprofitant el nom d'un àlbum de música, i un emoticono. És a dir, torno a tope, on fire, i amb les piles carregades. I espero que amb més continuïtat!