Ara fa un any

Ara fa un any em sonava el despertador a les 6.15h del matí. Havia dormit en un matalàs poblat de puces que de tan en tan et recordaven que no vivies en un palau a Mayfair, sense somier en terra, i amb una sensació de fred important. No calia apartar les cortines per veure si plovia o no (segur que si), perquè unes cartolines negres enganxades amb scoth feien de percianes. Dutxa ràpida escales avall t'asseguraven 5min de calor que no es repetirien fins al cap d'hores. Em vesteixo ràpid, amb el temps just, bufanda, guants i gorro. Mirava el rellotge i resava perquè el bus 1 no hagués passat encara. Escales avall, sortia al carreró i allà rebia la primera hòstia de vent gelat a la cara. Si no m'equivocava, en menys d'un minut apareixia el número 1. Ensenyaves la targeta a un dels dos conductors que freqüentaven la línia i cap a les cadires plegables, sense deixar de notar el fred a tot arreu. Sempre la mateixa gent en aquella hora es dirigia cap a l'estació de Brighton. Un cop allà, fi de trajecte i tothom al carrer. Algun s'aturaven a una paradeta on dos nois feien cafès a l'anglesa (mig litres de llet) en una màquina italiana montada en una mena de moto-camioneta. Qui no voli fer cua esperava dins del tren. Sense parar, cap a l'andana i dins del tren. Millor esperar dins el vagó que a l'andana on només hi feia 1ºC més que al carrer. Si tenies sort el vagó tenia la calefacció en marxa; sinó, mala sort i tocava abrigar-se com si hagueres agafat un vagó descapotable. Sempre agafava el mateix vagó i el mateix seient, on la finestra es partia per la meitat i així hi podia arrepenjar el cap per a dormir 1h. El revisor et despertava passat Gatwick per demanar-te la tarja. Un cop entrats a Londres la marxa disminuïa molt, massa fins a entrar a Victoria. El tren parava i la gent com boja saltava a l'andana i cap al tube. Alguns més espavilats desplegaven la bici plegable, es posaven el casc i tota l'equipació del Tour, i cap al carrer a aixecar el país.

En alguns casos agafava el metro, tot una experiència a les 8h a Victoria. Era un Tetris entrar als vagons. La gent hi entrava a torns, et deixaves portar i anaves avançant cap al metro a mesura que l'últim metro havia marxat fins que el teu ghetto de 5 persones que et rodejaven et feien entrar dins apretats pel ghetto de 5 que tenies darrere. Un cop entrat, panxa cap endins i a esperar a Oxford, on respiraves de nou i podies seure i fullejar l'Evening standard que la gent deixava. Si el caos al metro arribava fins a les portes del meu gatwick express, volia dir que aquell dia tocava alternativa: Vaig descobrir un bus que anava fins a Green park i d'allà ja agafava la Victoria Line i cap amunt. Fos com fos sempre acabava arribant a Highbury & Islington. Fora, més Evenings standards gratuïts, girava a Upper street i cap amunt. Al McDonald's la gent ja hi esmorzava, i al Starbucks la gent i feia cua. Jo parava al supermercat Budgen´s, hi tenien una màquina de cafè d'autoservei, i mentre allò rajava m'agafava un pain-au-chocolait que em posava a la paperina. El pain no em durava ni fins la porta, el cafè si, era massa calent sempre. Obria la porta amb la clau i pujava les escales estretes i cobertes de moqueta. Sempre era el primer, segurament perquè ningú tenia la sort de fer una odissea de 2 hores i mitja per anar a treballar. M'asseia i encara tenia uns 20min per llegir l'SPORT i l'AS mentre esmorzava a la meva taula. Ja eren les 9:30h i començava la marxa, fins ben passades les 14h.

El matí solia passar lent, parlant amb mil persones i probant d'arribar on t'exigien. Després de la reunió diària, descans: tocava dinar, o bé de tupper, o bé repetíem la visita al Budgen´s, n hi solia agafar les amanides amb un pastisset de formatge, o bé la trilogia de sandwichs (no em demaneu perquè n'hi posaven 3 triangles, perquè són un entrepà i mig de Pa Bimbo...!) i dinant tot mirant les notícies de TV3 a la pantalla del PC es feien les 3h, i sant tornem-hi!. La digestió la feies depenent de la feina del dia: a voltes 1h i a vegades 5min. Les tardes ja eren més entretingudes i amenes, però solien ser les estones de "marrons" i de niñatos torracollons...

I així les 6h de la tarda no arribaven mai... Hora de plegar, bufanda, gorro, jaqueta i guants, i camí de tornada, segurament nevaria o plouria. De passada per Victoria agafava una xocolotina o alguna cosa per beure. Cap al vagó del Gatwick express i camí a Brighton, migdiada segura! Un cop ja a la capital del East Sussex, esperava el bus 1 o el 7 i cap a Church road, on parava just davant del Fish & Chips que regentava l'amo del pis (si se'n pot dir pis). Tocava estirar-se una estona al llit-terra, escoltar música, mirar el correu, fer el ruc una estona i pensar que tocava sopar. Ja eren vora les 23h i tocava fer un pensament. última excursió del dia al WC del pis, si no tocava fer cua, i bona nit i tapa't! Demà més i millor!

Però d'això ara fa un any.