Grego Peixos

Un 13 de Gener del 38 a Madrid va nàixer en Gregori, un nanu fill d'advocat i pres polític, a qui la capital de l'imperio va desterrar per "rojo separatista" i a qui el col.legi d'advocats de Barcelona oferí feina en sortir de la presó. En Gregoriet va pujar amb els valors de la post-guerra i es va fer grandet pensant en un futur democràtic per a la seva espanya. En Grego es va fer un home de bé, seguí les passes del seu difunt pare i es va fer advocat, militant "d'esquerres", va apadrinar la seva fillola Constitució, i li van donar una bona feina, de dilluns a divendres a hores sueltes en una bona butaqueta de pell des d'on dirigia el cotarro dels qui "dirigien" el seu bon país: tot un orgull, havia aconseguit arribar lluny!

El que passa, és que quan ens fem grandets, la gent tendeix a dir el que pensa, una mica com els nens. I a el bo d'en Grego un dia se li va escalfar la boca, en el típic moment d'eufòria entre colegues enmig d'un homenatge, on un es sol créixer més del compte. Com quan expliques dos acudits i la gent es parteix? Doncs ell va anar a pel tercer, sense saber que a voltes cal dir prou. Ai Grego Grego... abans de dir imbecilitats pensa home! Ja t'ho deien a l'escola!

Segons en Grego, els catalans som uns torracollons. En acabar la guerra de successió, opina el gran enamorat de la seva espanya, i agraït Grego, que l'Espanya borbònica li hauria anat més bé si hagués annexat Portugal i no pas Catalunya. Segons ell perquè som uns torracollons, uns egoistes que no volem compartir, i que només demanem tot el dia sense pensar en la grandesa del país que ens acull. A més, en Grego, afèrrim seguidor del equipo blanco, opina que d'aquesta manera també els hauria estat més senzill, ja que contra l'Oporto o el Sporting de Lisboa la cosa seria molt més planera. Vist des d'aquest punt de vista si, et dóno la raó: Ja no patirieu més humiliacions públiques (véase 2-6, 5-0, tripletes, dedos en ojos, Villaratos...) i el milor de tot, en ricoguapobuenohumilde seria del país! Ningú sentiria aquella ràbia comuna que et faria agafar dues paelles i fer una casserolada amb els seus ous quan aparegués, ni l'enfocarien amb làsers a cada camp, sinó que li farien la ona i li tirarien pots de gomina i pètals de rosa.

D'altra banda company Grego, no sé qui collons li hauria donat feina a ton pare si us haguéssiu quedat amb Portugal com recomanaves...

Però l'acudit va anar a més, i va arrodonir-ho dient que, bé, per a tenir-nos calladets i controladets aquesta vegada potser no caldria bombardejar Barcelona com llavors. Et recordo tros d'incult que vas d'advocat llest, que en el seu moment moriren vora 7000 persones. Potser això va passar perquè el 1714 encara no havia nascut un il.luminat, un visionari, un premi nobel de la pau en potència dient que el que calia era deixar Catalunya i annexar-nos Portugal, perquè a la llarga no se'ns tornarien pesadets. I és clar, els pobres deficients mentals dels Borbons no van poder plantejar-se aquest dilema, sinó que van tirar pel dret i cap a Barcelona.

Però és clar, aquests després són els primers que si fas brometes del 11-M o d'ETA, ui!!! Crit al cel, i radical, i abertzale (el 99% dels que es posen la paraula a la boca no saben que significa, però vesteix molt dir-ho), separatista, independentista, tarat, anti-demòcrata, i un llarg etc.

Però no, parlar del 1714 ja tan és... si són 7000 o com si són 7 milions...! I llavors clar, resulta que tenim la pell fina, som hipersensibles perquè estem en crisi... En crisi no estaríem nosaltres si no haguéssim d'arrossegar la lacra que sou, i pagar-vos-ho tot amb els diners que ens robeu! Llavors si que estaríeu en crisi potser i us miraríeu a Uganda com a país exemplar a seguir i imitar perquè encara faríeu foc amb pedres!

Ara fa un any

Ara fa un any em sonava el despertador a les 6.15h del matí. Havia dormit en un matalàs poblat de puces que de tan en tan et recordaven que no vivies en un palau a Mayfair, sense somier en terra, i amb una sensació de fred important. No calia apartar les cortines per veure si plovia o no (segur que si), perquè unes cartolines negres enganxades amb scoth feien de percianes. Dutxa ràpida escales avall t'asseguraven 5min de calor que no es repetirien fins al cap d'hores. Em vesteixo ràpid, amb el temps just, bufanda, guants i gorro. Mirava el rellotge i resava perquè el bus 1 no hagués passat encara. Escales avall, sortia al carreró i allà rebia la primera hòstia de vent gelat a la cara. Si no m'equivocava, en menys d'un minut apareixia el número 1. Ensenyaves la targeta a un dels dos conductors que freqüentaven la línia i cap a les cadires plegables, sense deixar de notar el fred a tot arreu. Sempre la mateixa gent en aquella hora es dirigia cap a l'estació de Brighton. Un cop allà, fi de trajecte i tothom al carrer. Algun s'aturaven a una paradeta on dos nois feien cafès a l'anglesa (mig litres de llet) en una màquina italiana montada en una mena de moto-camioneta. Qui no voli fer cua esperava dins del tren. Sense parar, cap a l'andana i dins del tren. Millor esperar dins el vagó que a l'andana on només hi feia 1ºC més que al carrer. Si tenies sort el vagó tenia la calefacció en marxa; sinó, mala sort i tocava abrigar-se com si hagueres agafat un vagó descapotable. Sempre agafava el mateix vagó i el mateix seient, on la finestra es partia per la meitat i així hi podia arrepenjar el cap per a dormir 1h. El revisor et despertava passat Gatwick per demanar-te la tarja. Un cop entrats a Londres la marxa disminuïa molt, massa fins a entrar a Victoria. El tren parava i la gent com boja saltava a l'andana i cap al tube. Alguns més espavilats desplegaven la bici plegable, es posaven el casc i tota l'equipació del Tour, i cap al carrer a aixecar el país.

En alguns casos agafava el metro, tot una experiència a les 8h a Victoria. Era un Tetris entrar als vagons. La gent hi entrava a torns, et deixaves portar i anaves avançant cap al metro a mesura que l'últim metro havia marxat fins que el teu ghetto de 5 persones que et rodejaven et feien entrar dins apretats pel ghetto de 5 que tenies darrere. Un cop entrat, panxa cap endins i a esperar a Oxford, on respiraves de nou i podies seure i fullejar l'Evening standard que la gent deixava. Si el caos al metro arribava fins a les portes del meu gatwick express, volia dir que aquell dia tocava alternativa: Vaig descobrir un bus que anava fins a Green park i d'allà ja agafava la Victoria Line i cap amunt. Fos com fos sempre acabava arribant a Highbury & Islington. Fora, més Evenings standards gratuïts, girava a Upper street i cap amunt. Al McDonald's la gent ja hi esmorzava, i al Starbucks la gent i feia cua. Jo parava al supermercat Budgen´s, hi tenien una màquina de cafè d'autoservei, i mentre allò rajava m'agafava un pain-au-chocolait que em posava a la paperina. El pain no em durava ni fins la porta, el cafè si, era massa calent sempre. Obria la porta amb la clau i pujava les escales estretes i cobertes de moqueta. Sempre era el primer, segurament perquè ningú tenia la sort de fer una odissea de 2 hores i mitja per anar a treballar. M'asseia i encara tenia uns 20min per llegir l'SPORT i l'AS mentre esmorzava a la meva taula. Ja eren les 9:30h i començava la marxa, fins ben passades les 14h.

El matí solia passar lent, parlant amb mil persones i probant d'arribar on t'exigien. Després de la reunió diària, descans: tocava dinar, o bé de tupper, o bé repetíem la visita al Budgen´s, n hi solia agafar les amanides amb un pastisset de formatge, o bé la trilogia de sandwichs (no em demaneu perquè n'hi posaven 3 triangles, perquè són un entrepà i mig de Pa Bimbo...!) i dinant tot mirant les notícies de TV3 a la pantalla del PC es feien les 3h, i sant tornem-hi!. La digestió la feies depenent de la feina del dia: a voltes 1h i a vegades 5min. Les tardes ja eren més entretingudes i amenes, però solien ser les estones de "marrons" i de niñatos torracollons...

I així les 6h de la tarda no arribaven mai... Hora de plegar, bufanda, gorro, jaqueta i guants, i camí de tornada, segurament nevaria o plouria. De passada per Victoria agafava una xocolotina o alguna cosa per beure. Cap al vagó del Gatwick express i camí a Brighton, migdiada segura! Un cop ja a la capital del East Sussex, esperava el bus 1 o el 7 i cap a Church road, on parava just davant del Fish & Chips que regentava l'amo del pis (si se'n pot dir pis). Tocava estirar-se una estona al llit-terra, escoltar música, mirar el correu, fer el ruc una estona i pensar que tocava sopar. Ja eren vora les 23h i tocava fer un pensament. última excursió del dia al WC del pis, si no tocava fer cua, i bona nit i tapa't! Demà més i millor!

Però d'això ara fa un any.

La llengua que ens va parir

Encara me'n recordo dels esmorzars de Cola-Cao calent; de les presses cap al cotxe mentre plovia per arribar a temps, abans que el senyor Esteban tanqués el portal de l'escola, i si això passava, t'haguessis d'esperar 15min a la porteria per poder entrar (mai vaig entendre aquesta norma, ni tantes altres que acatàvem "por la Gracia de Diós" en una escola catalana concertada de religioses, que es feien dir "madres", i on la directora religiosa era llicenciada en filologia catalana). En arribar a classe, jaquetes al teu penjador (solia tenir entre el nº 24 i el 25, segons els fitxatges i baixes de cada any), motxilla penjada a l'esquena de la cadira de mida enana, i bata a ratlles negre i blanques, coll negre i cinturó negre, tota ben cordada sota pena de no tenir pati. La senyoreta escrivia la data a la part alta i esquerra de la pissarra, de puntetes perquè gairebé no hi arribava. I au, a resar el nostre Ave Maria, tiessos i drets, perquè si algú el deia de mala gana, li queia una bronca i el repetia a soles. Un cop acabat el ritual diari, quaderns de català damunt la taula i lliçó de diftongs.

Aquesta rutina es repetí des dels 4 anys fins als 16, fins que per sort o per desgràcia, tocava anar a l'institut comarcal. Això implica 7h 30min diaris, 7 dies a la setmana, 9 mesos l'any, durant 12 anys: és a dir, 21.000 hores de classes donades en català. Ah, als llepafils i torracollons: Tranquils!!! Ja he descomptat les hores d'anglès (tot i que jo recordi, a les monges la mestra ens les donava en català igualment...!), i les de castellà, les quals si que ens eren donades en castellà, curiosament per l'Antoñita els primers anys, que era la dona de n'Eusebio, qui ens les donava quan ja ens començaven a sortir pels a les cames, i per tant tot quedava a casa.

Ara, gràcies a gent maquíssima com C's i el PP, ens trobem que per primera vegada des del Franquisme, el català no és la única llengua vehicular a les escoles, i que per tant, ja no està en les meves mans decidir si els meus futurs fills i els de totes les persones que viuen a Catalunya estudiaran en català, ja que si l'escola o el mestre en qüestió creu que l'assignatura "X" es dóna en castellà, dons es dóna en castellà. Per tant, el meu hipotètic futur fill/a, es probable que aprengui la taula del 3 en castellà, els músculs i òrgans del cos en castellà, els elements químics en castellà, o com fer el pi i la tombarella en castellà. ULL per a tots aquells que estiguin llegint i ja els comenci a agafar horticària en llegir patriotisme català: no us equivoqueu, desitjo que els fills de tots els qui viuen a Catalunya siguin, si cal, quatrilingües! Que parlin el castellà i l'anglès tan bé com el català! Però vull que els fills que neixin a Catalunya tinguin dret a aprendre tot el que abans he citat, en català. I que a les classes de castellà i a les de les altres llengües forasteres, s'ensenyi la llengua en qüestió.

Perquè la qüestió és ben senzilla: Si no ensenyem i eduquem els nostres futurs fills a l'escola en català, qui garantitza que el dia de demà coneguin la llengua? Que puguin ser advocats i treballar al TSJC en català, sense fer faltes; o treballar a l'hospital de Sant Joan de Déu i sàpiguen les parts de cos en català; o puguin vendre verdura al mercat i saber-se els noms en català. Qui ho farà? Nosaltres a casa? Hauran d'anar a "repàs" de català?

Alguns direu: "Sempre acabem posant el mateix exemple eh....que pesats!"

Si fóssim danesos (pels de C's i Peperos, això vol dir "els que són Dinamarca, país d'en Graevessen, Laudrup i el LEGO"), només en seríem 5 milions i mig, 2 menys que els qui viuen a Catalunya, i 3 menys que els qui parlen català. Però tot i així, podríem parlar al parlament europeu en danès, podríem jugar un mundial de futbol i de Karate amb la nostra pròpia selecció, podríem decidir si anem o no a una guerra, podríem gestionar els nostres propis recursos (des dels peixos de les nostres costes fins els impostos que religiosament paguem la majoria), podríem veure només una sola bandera als nostres ajuntaments i altres institucions; però sobretot, sobretot, podríem estudiar a l'escola en danès, perquè collons: som danesos!!!

La monda lironda

És tard, apunt d'anar a dormir perquè demà m'he d'aixecar aviat, i la última imatge que tinc de la TV és la del, ja comentat anteriorment per Van der Bir, DEC. Si si, sóc dels típics que va pel món fent-se el wai, dient que es llegeix quatre llibres per setmana, que acudeix a dos presentacions de concursos fotogràfics al mes, i que col.labora el dia de la Creu Roja fent de recaptador de monedes de 5 cèntims amb la guardiola. Però en el fons miro DEC, Sálvame, Sálvame Deluxe, Supervivientes i el programa de la Campos... Desenganyem-nos, som tots així, i el que oculta les seves hores de TV basura dient que les dedica a rellegir els Pilars de la Terra, menteix! Si si, tu també n'ets un, hi ho saps...!

Bé, fet l'apunt, a DEC diuen que n'Ortega Cano està a la UCI, però que pinta bé la cosa. Perdó, perdó, perdó!!! n'Ortega Cano no! Volia dir: El Maestro!

Disculpeu el meu poc tacte i ignorància vers el món de la tauromàquia

Això m'ha fet pensar en que, aquest país veí nostre, i que ens n'ha tocat formar-ne part també, és la monda lironda!

Mai deixa de sorprendre'm: El Maestro, amb el seu Mercedes-Benz super potent, llantes d'alumini, adaptador per a iPod, i amb xilitrón, es fot un castanyot del mil (a 50 no anaves eh amic Cano, i Cacaolats no et devies haver près abans), es carrega un pare de família, amb dos filles i a l'atur. I tot i així, no deixen de donar pel cul amb si el Maestro se'n sortirà i es curarà; si la herència anirà a parar a les illes Sàndwich, a son fill que és dislèxic o al Club Palmera de la N-369; o si la seva cunyada es depila la xona al laser o a la cera; o si podrà a montar el seu ponny al ranxo de Cantonigròs... A aquest país veí nostre li encanta patir la síndrome d'Estocolm, defensar gent de bé com el Maestro (Recordem que el Maestro i gent del seu gremi, són dels que sempre paguen a Hisenda religiosament cada any, sota risc de que la Verge de Guadalupe els fagi, a cops de canya, un segon forat per on defecar), oblidant-se de la víctima real, i important-li únicament si n'Orteguita ja esmorza puré de suero a l'hospital, o encara va a base de batuts de morfina.

Aquest país veí nostre és la monda lironda!

S'autoanomenen demòcrates moderns, salvadors del món i les foques marines, i les llistes dels partits van plenes de bona gent com n'Ortega, que tenen judicis pendents per corrupció, tortures a peluxs, i atacs xenofogs a certs Fruitis. I la gent, el poble, amo del seu destí, amb la intel.ligència que els ha estat dotada gràcies a llegir els 4 llibres setmanals i acudir als sopars-tertúlia del centre cultural de la vila, va i els vota. Té la seva lògica de fet: La estupidesa només atrau a més estupidesa, i d'això, al país veí li'n sobra.

I la gran solució a la monda lironda quina és? Doncs és anar d'acampada, estil Coronel Tappioca, al Camping Porta del Sol, entre d'altres, parcel.la gratuïta, tenda Quechua de la que ens van regalar per la comunió (però la que s'obre en 3'' no, que fa repel.lent), fer votacions a mà alçada sobre si per berenar toca entrepà de nocilla o de choped, montar una haima per a conservar en fresc les litrones d'Amstel, fer una mica d'exercici tot corrent a cops de porra i bales de goma. I al cap d'un mes, què? Al cap d'un mes de fer el gos-flauta / gos / idealista ecohippy que encara viu del Maig del 68 / borinot / l'atontat del cap que es pensa que canviarem el sistema i el món dormint a les places quatre cartrons, parlant per un megàfon i fent casserolades per la vesprada, crec que algú els hauria de dir que les casserolades les fagin amb la cigala... perquè aquest seu país, per sort o per desgràcia, no ho canvia ni n'Ortega, ni els de la plaça, ni el capità Planeta.

Van der Bir is back

Van der Bir is back... to black (Pam! ¬¬').

Com podeu veure, en una línia he pogut endossar-hi una frase estúpida, una broma suada aprofitant el nom d'un àlbum de música, i un emoticono. És a dir, torno a tope, on fire, i amb les piles carregades. I espero que amb més continuïtat!

Caçadors de bolets

Fa un temps que vaig tenir ratolins a l'habitació de Leyton (Londres). Bé, de fet estic descobrint que sempre n'hi ha hagut, perquè es poden sentir corrent pels espais de les parets, o per entre el nostre sostre i el terra del pis de dalt. El que passa és que l'altre dia, finalment un d'ells, el que deuria treure matrícules d'honor en arquitectura, va aconseguir entrar a la meva habitació, no sé ben bé com encara.

Tranquil·litat! Normalment no deixo les llaunes de tonyina de l'estiu passat sota el llit; ni sóc dels que fa quallada amb els iogurts White Rose (serien els Danone d'aquí) d'abans d'anar a dormir perquè fa mandra llençar a la cuina; ni tinc cultius de bolets al fons de la calaixera.

Bàsicament és perquè això de viure en grans ciutats, comporta conviure amb la fauna autòctona.

No és que ens costés massa atrapar-lo: un pal de ferro, poca feina, un company de pis brasiler (ho dic pel tema de les faveles i tal, però amb carinyu eh!), i tenir 4.000.000.000 de neurones més que el pobre rosegador, van fer el fet. Però hi he estat pensant, i crec que el millor hauria estat posar-me en contacte amb El último superviviente.

Suposo que tothom sap qui és el fenòmenu. Un paio vestit de Coronel Tapioca que sortia fent un programa per a freaks i re-inventant el que fins ara eren els documentals de la 2 de després de dinar. Si Don Felix aixequés el cap...! S'ha acabat allò de les manades de búfals per les estepes nord-americanes de Yosemite; o les imatges bucòliques de la reserva del Serengeti amb lleons devorant nyus i antílops; o l'estudi exhaustiu de les arts de seducció dels Tucans de 9 ales a Costa Rica. S'ha acabat!

Ara es porta el rotllo reality!

I jo pregunto: El último Superviviente, de què? De la casa de Gran Hermano? Del centre de malalties psiquiàtriques de Indianapolis? O del Centre d'Atenció als Ex-Marines mutilats i/o torturats pels nebots d'en Sadam i el tito Laden als Txiqui-Parks de Qandahar?

Quin tros de malalt...! És un altre exemple dels estralls que va provocar la onada de pel·lícules de Rambo als '90. Però tampoc en té la culpa, perquè ningú li va dir al pobre nanu mentre disparava balins a la parada de tir de les fires de Springroad de Dalt, que Vietnam es va acabar abans que el teu pare et fecundés!

Si teniu una estona, deliteu-vos veient el capítol sobre Islàndia.... Quin inútil més gegant...!

Es dedica a travessar la illa europea (recordem que per a un yankee, tot allò més enllà de Miami Beach ja és "el lado oscuro" o "la zona No civilizada" del planeta) tot vestit amb la indumentària del Coronel Tapioca i algun complement del Decathlon, caçant ocellets amb els cordons de les botes Qechua; fent-se una cabanya digna del pessebre vivent de Joanetes, amb molsa dels prats i branquetes, per a no haver de dormir al ras; beu de la neu (cosa que només se li pot ocórrer a tot un supervivent eh! Quina ment!), i es fot pets per a espantar els elfs que viuen a les contrades, i que si et descuides, et buiden un ull per a tirar-lo al caldo de ren, o et donen pel sac amb el seu gorret vermell acabat en punxa perquè el proper sigui un bon any de collita de fesols.

Mira Jonnhy, Islàndia té supermercats on hi venen Crispis per a esmorzar, Hotels de la cadena Hilton, gent que coneix Salou, Benidorm, la Sangria i Les Rambles (ja t'explicaré un altre dia on cau tot això, però per a que et situïs, seria entre Iraq i Miami), tenen bons psico-terapeutes, lloguen 4x4 a bon preus, i fins i tot tenen el putu Gudjonsen!

L'únic perill que té Islàndia, a dia d'avui, és el collons de volcà que està muntant un cristo mai vist amb les companyies aèries, i que està destrossant la butxaca a senyors com en Soriano, el Sr Ryanair, el Sr Easy o el Sr Air.

(El último Suiperviviente, per a nosaltres Johnny, bevent menstruació de tortuga kenyata per poder afinar la gola, i així imitar millor el crit de zel de les hipopòtams femelles i atraure els mascles. Tot formava part de la seva voluntat de salvar la espècie i augmentar l'índex de fertilitat de la zona, deixant-se inseminar, si fos el cas, per un jove mascle i atractiu hipopòtam).

Ara mateix

Ara mateix enfilo aquesta agulla

amb el fil d'un propòsit que no dic

i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis

que anunciaven taumaturgs insignes

no s'ha complert, i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,

quin llarg camí d'angoixa i de silencis.

I som on som; més val saber-ho i dir-ho

i assentar els peus en terra i proclamar-nos

hereus d'un temps de dubtes i renúncies

en què els sorolls ofeguen les paraules

i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l'enyor o la complanta,

ni el toc de displicent malenconia

que ens posem per jersei o per corbata

quan sortim al carrer. Tenim a penes

el que tenim i prou: l'espai d'història

concreta que ens pertoca, i un minúscul

territori per viure-la. Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti

la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot és possible.

(...)

Potser el secret és que no hi ha secret

i aquest camí l'hem fet tantes vegades

que ja ningú no se'n sorprèn; potser

caldria que trenquéssim la rutina

fent algun gest desmesurat, alguna

sublimitat que capgirés la història.

Potser, també, del poc que tenim ara

no sabem fer-ne l'ús que cal; qui sap!

Miquel Martí i Pol (1982)

2012

Gran cagada, pitjor pel-lícula...

Demano des d'aquí al defensor del poble, ja que últimament no té massa feina amb això de l'Estatut, el català i tot allò relacionat en tocar-nos els ous a dos mans, que envïi una carta, o el que sigui que ell fagi en aquests casos, a Hollywood demanant la castració del director de la pel.lícula i els qui l'han produït. El director, bàsicament, perquè és el sr. Rolan Emmerich, que en el seu moment ja ens va acollonir a tots amb "el día de mañana" i el collons de "independece day", de lo qual se'n pot deduir que pateix una malaltia d'origen exclusivament nordamericana, amb tendències maníaques i una necessitat exagerada de que el món acabi.

Amic Emmerich, fes-te i fes-nos un favor: si desitges que el món s'acabi, i no pots evitar deixar d'imaginar-t'ho, i a sobre deleitar-nos amb escenes apocalíptiques que no van més enllà de 4 edificis americans esfondrant-se (en Bin Laden te'n podria donar noves idees), per què no probes de posar el cap dins el forn de gas de ca l'àvia de Wisconsin de Dalt, el tanques fins on puguis, i mentres respires profundament, intentes pensar en un pròxim guió, més de l'estil "The end of my frustrated life", "Paranoiac's attack", "Die with me" o "ET was just a spy and he is back to kill everybody driving a tricycle and shoting poisoned meatballs".

Si el món s'ha d'acabar, que s'acabi, no seré jo qui ho discutirà ni ho evitarà (cosa del que si són capaços els protagonistes de les esmentades pel.lícules, la majoria dels quals representen no tenir ni el graduat escolar, curiosament). El que passa, però, és que sembla ser que la ment perturbada de n'Emmerich no aconsegueix trobar la manera correcte d'acabar amb el món, o, si més no, prou orgàsmica per a ell.

En el moment en que una colla d'aliens amb forma de calamar (algun dia faré una tesi de per què relacionem els aliens amb els calamars. Jo preferiria que tinguessin forma o bé de musclo de roca, o bé de gosset model Scottex, de 2 setmanes només. Les invasions sempre serien menys traumàtiques) són capaços d'arribar a la Terra amb naus tant grans com 2500 Camps Nou, que foten ombra a tot Manhatan, però només tiren una merda de raig laser capaç de trinxar caseta per caseta, algo falla... Si a sobre, quan els treuen de la les seves naus, són tant cutres, fastigosos i mal fets que no es poden ni aguantar de peu, la cosa ja no s'aguanta per enlloc. I evidentment, quan el salvador del món és el putu Will Smith (òbviament ja era un paio curtit en batalles amb els aliens, des de "men in black"), jo ja m'hi cago amb la fi del món. De fet, fot més por i és més creible qualsevol episodi dels Bububobs.

Després tenim la versió científica de la magnífica trilogia macabra, la de "El dia després" (Es veu que els de C+ tenien el copy right de la frase). Dic que és la versió científica perquè és d'un rigor brutal suposar que la Terra es pot congelar (per lo del canvi climàtic) en tan sols un dia, i si m'apures, en només un quart d'hora. Donarem per suposat que, a part dels putus americans que deuen ser una raça superior perquè sempre es salven d'aquesta mena de catàstrofes, els esquimals també no? És a dir, NY passa de 20º a -20 i la palma tot cristo (són de pell fina). Llavors, uns tius raros i baixets que cacen foques i juguen a

cartes amb ossos polars, els deu fer fins i tot gràcia no? I els congolesos, de 45º a la sombra com a molt passarien a 0º, per tant amb un jerseiet ja fan! On cony és doncs la fi del món, inútil? Ah si, perdó, un tsunami arrassa l'estatua de la Llibertat i 4 edificis financers, on hi ha guardada tota la intel.ligència humana, mil.lenis de civilització, una parella d'espècie de cada ésser viu, vacunes per a la Grip A, els 8 dobles d'en Sadam, i tots els diamants jueus de Suïssa. Clar clar, té molt sentit...

La darrera obra de la saga apocalíptica ja és per plorar. Però de pena. Per no sé quina mena de polla rara al Sol, la Terra es torna boja i tot comença a petar i anar-se'n a prendre pel sac. Això provoca un seguit terratrèmols i de tsunamis que inunden el món, fins gairebé l'Everest, on els putus yankees, es pre-suposa que invadeixen el país del Nepal i Xina a la vegada, i tan amples hi construeixen 3 arques perquè la èlit mundial sobrevisqui. Per a mi, però, la pel.lícula té un moment estelar, inpagable i creible 100%. Els dos únics líders mundials que renuncien a les arques i es queden entre el populatxo per morir com herois històrics, són el presi dels EUA (per cert, negre), i el 1er ministre italià! Ha, ha, ha! El 1er ministre italià, seria capaç de vendre a tots els fills bastards que té, a la seva mare, pagar a Hisenda i declarar la independència de Txetxènia per salvar el cul! Siusplau, el món té prop de 200 països amb líders disposats a morir com en William Wallace. Però Itàlia...

Aprenents de guionistes americans: informeu-vos inútils!

Una altra lliçó que cal aprendre de la pell.lícula és que sempre va a bé tenir a mà el carnet de pilot d'avió (tothom el té, ja ho sabem), i practicar de tant en tant lliçons d'apnees, ja que si per exemple ets carnicer a la Vall del Bac, tranquilament pot ben ser que et vegis en la obligació de salvar a la teva família tot pilotant un Jumbo, i haver d'aguantar 8 minuts sota l'aigua, fent tasques de nanotecnologia, per tal de rescatar a 5000 persones en risc de mort.

I, una pregunta que sempre m'ha encuriosit: si el protagonista, enlloc d'en Will Smith. fos l'esmentat carnicer de la Vall del Bac, també podria aguantar la pressió de salvar el món durant 24h, ininterrumpidament, sense ni menjar, i encara pitjor, sense anar ni un sol moment a pixar o cagar? L'ésser humà és magnífic!

Ah, sento haver explicat la pel.lícula. Simplement esperava dissuadir qualsevol intent d'anar-la a veure per part del lector, suposadament intel.ligent.

Pacient nº343 Emmerich. Has pensat mai que potser seria més real, amè i lògic fer un film de 2 minuts, amb un pla contrapicat de la Terra, un asteroide a tota hòstia, i mig minut de focs artificials?

O fins i tot, un curt sobre un piròman, o algú de la teva família, fent una costellada amb soplets i llançaflames a la zona Y d'Ascó?

Si realment el món s'ha d'acabar a l'estil Hollywood, només em reconfortaria veure aquesta com a darrera imatge, per morir tranquil i en pau tot veient el dvd del Triplet:

Fèlix Billet

A tots ens sembla haver trastornat, sorprès, deixat perplexos i canviat la vida el Cas Millet, fins al punt de necessitar ajuda psicològica, i, més d'un ha arribat a demanar la baixa a la feina per depressió...!

Però a mi em sembla que, enlloc d'una ecatombe nacional, el que ha passat és que acabem de descobrir el proper català de l'any! Res de collonades de Creus de Sant Jordi... A més, aviat en tindrem una tots els catalans de tantes com en reparteixen. Només falta que la doni l'Avui els diumenges amb el suplement.

A veure, dic això perquè estem parlant d'algú amb una capacitat clemptòmana equiparable a la del Dioni, Mario Conde i Madoff. En els temps que corren, on hi ha càmeres de seguretat fins i tot al lavabo dels parvularis perquè els de P4 no esnifin Dacs amb l'ajuda del punxó; on els Pakis tenen escopetes AK-47 per si et fots una bossa de pipes de més a la bossa; on tenim fins i tot un xip al DNI amb les teves notes de Música de l'ESO; on l'has cagat si penges o et pengen fotos xungues al Faceruc (recomano trencar la cara a tots els amics que, altruistament, et fan la putada de penjar-te les fotos del passat Cap d'any, intentant lligar amb la cabra de la casa rural disfressat de Heidi), perquè el de selecció de personal de la feina on has fet l'entrevista serà el primer lloc on buscarà referències (ja no es posen referències al CV, es deixa l'enllaç al Facebook); on posar (no treure o robar) diners en un compte al banc és una odissea; on tot sembla estar tan controlat i estipulat; i on necessites que passin tres segles més per aprobar un Estatut, i vuit per tenir un finançament digne (ja no dic: el que ens pertoca), crec que amb perles com aquesta ens hauríem de començar a plantejar alternatives.

Jo proposo fotre en Millet de conseller d'Economia. Aquest tiu és el rei, s'ha fotut 20 millons i el que no sabem a la butxaca, fent cara d'escolanet de Montserrat i rebent copets a l'esquena de tothom. Doncs ja està: el pròxim govern que surti, que el nomeni Conseller!
Què sense voler es fot un parell de millons al compte de Suïssa cada Nadal, per allò d'anar-se "quitando" poc a poc? Els Catalans més que contents i orgullosos! El tema és senzill: a canvi, només caldria anar desviant tots els impostos que catòlica/islàmica/budista/induista/massònicament anem pagant anualment als de Can Moncloa, amb el seu mètode infalible.
Que ens cal quatre duros per comprar pintura i pintar les zones blaves? Factura de 200 milions de € i avall; Que anem justos de cafè als ambulatoris i oficines de la Seguretat Social? Factura de 300 milions i que ens ho enviïn per Seur, que Correus ho fa gratis; Que els gitanos de les barraques del Besòs han montat una mani per abaratir el preu de les furgonetes? Factura de 500 milions perquè ens cal importar 2000 fragos de la Xina i tenir els Mossos contents per si cal repartir.

Bé, podríem estar així tot el vespre, i en Fèlix ja té prous idees. Per això penso que no cal dimonitzar-lo d'aquesta manera. Som Catalans, no? Què ens surt més a compte, un coco com aquest treballant pel país, o mantenir-lo a la presó i pagar-li les mariscades, el xampú i les classes d'anglès, sense que foti ni brot?

Millet, tranquil, aviat obrirem els ulls i se't valorarà com et mereixes.

DEC

Hi ha gent que s'indigna quan li serveixen la carn poc feta al restaurant quan l'han demanat "al punt"; n'hi ha que s'indignen quan veuen nens morint de gana a l'hora de dinar; n'hi ha que s'indignen quan els polítics només s'omplen les butxaques de diners nostres; n'hi ha que s'indignen perquè els galls canten els diumenjes als pobles.
Jo m'indigno quan veig una tropa de subnormals a la TV cobrant, essent vistos per la majoria d'espanyols i parlant sobre gent o coses que se'ls escapa del seu coeficient intel.lectual de -78 (en una escala del -78 al 120).

Em refereixo a un programa que, per sort per la meva salut mental, no vaig veure, però que les meves fonts m'han explicat que es va emetre el passat dia 30. El programa DEC d'Antena3. Si, desgraciadament deurien llegir el meu últim post i em van fer cas en allò de quedar-se a casa i beure Moscatell. El que passa és que jo mai vaig parlar de foter-se una garrafa per cap! Deu ser perquè escric en valencià...
En fi, resumiré breument el tipus de programa, i després el que hi va passar. DEC és un programa d'aquells que els més correctes en diuen "de premsa rosa" però que tothom coneix com a "programes de merda", on es sol parlar sobre un torero, la seva ex-dona, el seu germà homosexual, el seu gos zoofílic, el seu yat de 394m d'amplada, el seu xalet a Marbella i rodalies, i les festes de coca i speed que es foten en clubs privats amb àrabs del petroli que coneixen més la vida d'en Jack Daniels que la d'en Mahoma. Tot això conduït per una mena de metrosexual que no sap dir una frase sense llegir el guió (i només n'ha de dir una en tota la nit), i la banda d'anergumens, borders, pseudo-periodistes fracassats i en tractament psiquiàtric per consum de Loctite més penosa que existeix a la zona euro. La única virtut que se'ls pot atribuir és la de poder mantenir en estat d'imnosis a la resta de gent amb poca feina que mira la TV a aquelles hores, a base de fotre crits, insultar, deixar anar merda per la boca i intentar arrencar aplaudiments dels 80 avis, vinguts amb l'IMSERSO, que els obliga a aplaudir un regidor, amb pena de quedar-se sense el brou de peix que els han promès 9h després de començar el programa.

Gràcies a Déu no vaig veure el passat programa. Venia la qui va ser, segons afirma aquesta tropa de periodistes rigorosííííííííííííííssims, la ex-novia d'en Laporta durant 4 anys, després de que es separés. No defensaré an Laporta, perquè ja és grandet, i perquè podríem trobar-li més defectes que virtuts. El que em mata és sentir en aquests tipus de programes el nom del BARÇA sortint de la boca d'aquests Chewakes, o que en algun moment es pogués arribar a mencionar noms tan sagrats com ara "Camp Nou", "Guardiola", "Roma" o "triplete".

Fent un acte de massoquisme, he entrat a la web de A3 i he mirat els primers minuts de l'entrevista a la senyora aquesta. Els primers 2 minuts d'entrevista (el meu cervell no n'ha pogut assimilar més) són una perla!

Presentador metrosexual: -Cuándo el pste. Laporta se enteró de que venias a contar la historia, que te dijo?
Ex-novia: -Que no lo hiciera. Me presionó.
Presentador metrosexual: -Y por que estás esta noche sentada con nosotros?
Ex-novia: -Para contar la verdad a la gente que está esperando a verdad.

A veure tros d'imbècil, està asseguda amb vosaltres perquè aquesta nit es fotrà d'or pagant-li una millonada per explicar parides; perquè al vostre programa DEC no tracteu temes com ara la fisió nuclear en àtoms de mercuri sòlid; perquè per desgràcia, els teus pares no et van fotre dos hòsties de petit quan et calien, i et van fotre en aquell internat de capellans pederastes; i perquè tocar els collons tractant temes on s'hi pot intuir o connectar paraules clau com "Barça - Catalunya - donem-los pel sac a tots dos perquè encara rabiem" us fa arribar al vostre Karma.

Trobo perfecte que us masturbeu quan algú del vostre equip troba un document on hi diu que el pare del nen-torero no és aquell presidiari colombià, sinó un gos sarnós. Però d'aquí a fer un programa parlant del president del Barça, sigui qui sigui, n'hi va un tall. O la crisi del vostre país és més sèria del que creieu, o la vostra font de idees de convidats (fins ara suposo que era el "Quién es Quien" de quan tenieu 10 anys) s'ha exhaurit i tireu del primer que llegiu a l'As.

Per reparar el mal fet, dedicant minuts del vostre temps parlant del Barça, proposo un programa on tracteu la operació frustrada de fimosi d'en CR9, el tatuatge que s'ha fet en Guit al cul per dissimular lo gran que té el forat, les 78 dones de neteja albaneses que té en Florentino només per polir el seu llit, què ha anat a fer realment en M.Salgado al Regne Unit on se'l veu cada dia amb la mandívula més desencaixada, o per què en Pepe és tan lleig com un ximpanzé a qui els seus companys de gàbia l'han hostiat per no compartir els plàtans.

Halloween

La nit, dia 31 d'octubre, en molts llocs serà la nit de Haloween, en molt pocs la nit de Tots Sants, i en menys encara, l'endemà serà el dia de la Castanyada.
Puc entendre que tot el rotllo de vetllar els morts aquesta nit del 31 ja no es porti gaire avui dia, més que res perquè cada cop queden menys creients, menys ganes de passar la nit tocant a morts al campanar de l'església (ni amb el millor North Face last-tech i 70 Sudokus nivell avançat trobaríem algú disposat a passar un fred de l'hòstia allà dalt), i masses cul fins pel món que es querellarien, molesterien i no podrien dormir per culpa de les campanes de l'església que li queda a 8km de casa. A aquests darrers, segurament, degut a la seva tol·lerància, una úlcera els destrossarà l'estómac i l'intestí prim, i amb una mica de sort el proper any les poques campanes que repiquin la nit de Tots Sants seran també per ells.
També entenc que Catalunya ja no és, com pensàvem fins fa poc, el jardí de l'Edén (el de la Bíblia eh): som corruptes, males persones, dolents, depenem d'Espanya, i ens tirem pets també.

Però tot això no és motiu suficient per haver de recorrer al Halloween dels collons!

Els més enteradillus et vindran i et diran en plan repipi, com si tu fossis deficient "No, això és una estratègia comercial americana home". Mira tros d'inútil, el que era una estratègia comercial és el que van fer els teus pares en parir-te, que et volien vendre a parts a una carniceria de Medellín i et vas salvar perquè no estaves prou gras.
La resta et diran que prefereixen celebrar el Halloween perquè així poden sortir de festa disfressats de morts i els afters tanquen a les 8h. Doncs molt bé aprenents de Michael Jackson, foteu-vos de coca fins el cul, maquilleu-vos en plan Frankenstein (alguns els resultarà francamament senzill), foteu carbasses comprades al xino a la saleta del vostre pis de Gràcia, just al costat d'on teniu la figureta del Buda cagant i al davant del Déu Moc de 8 titoles del vostre últim viatge a la Índia, i si teniu sort, els Mossos us detindran i fitxaran per liar-vos a pinyus amb la banda organitzada de les mòmies. Però tranquils, que com que a la foto de la comissaria sortireu pintats de verd plastidecor o amb cara de Fètid Adams, la podreu fer servir per posar-la al perfil del Facebook i a la carpeta de la Uni.

Estic a Londres i aquí és tradició (d'origen celta per cert) i no hi puc tenir res en contra i ho respecto. Però desitjo que tot aquell a qui enlloc d'anar "a liar-la porahi" hagi decidit quedar-se a casa a menjar panallets, castanyes i fruita confitada amb Moscatell, en el moment en que algun nen truqui a la seva porta amb una galleda i disfressat de bruixa, dimoni o Doraemon dient-li "truco o trato", li posi cara de bona persona i li deixi una teula de torró d'Agramunt, dels que et calen un martell per partir. Al cap i a la fi, el pobre nen no en té la culpa. Llavors també els doneu una ampolleta de mig litre de Moscatell "pel papa i la mama". Us hi pixeu, hi foteu bitter-kas, laxant en pols, doneu a llepar el tap a un gos i un porc amb grip-A (per aquest ordre) i ho poseu en fresc.
Si teniu més sort i us apareix un dels de "l'estratègia comercial americana" o el de "jo vaig de Son Goku super-guerrer quan lluita contra en Bú", no us hi penseu. Agafeu l'escopeta de caçar de l'avi i els la doneu carregada tot dient: "ho sento penya, no tinc ni palitos de coca-cola ni nuves amb sucre, ni cap carta del Warhammer del druida-elf de nivell 3, però l'escopeta és del carnaval passat i mola molt. Va, per vosaltres i que la disfruteu. Feliç Halloween!".
El primer tret serà a l'aire, i veuran que pel soroll que fa "mola de veritat". Tranquils, el millor arribarà en el següent tret, quan algú dispari a la resta del grup i es passin la nit, i el que queda de tardor, treient-se perdigons del cul amb agulles de fer ganxet.

Salut company Jack O'Lantern!

Odissees

La meva odissea personal d'avui ha estat la d'arribar a temps per veure el Barça.

Ni de conya hi he arribat! Era ja el minut 48 quan he vist la primersa samarreta blaugrana.

El tema és que aquí London, si ajuntes un cap de setmana, més uns Jocs Olímpics a la vista (si lectors i fans madrilenyus, hi ha llocs del món on deixen fer Jocs Olímpics sense necessitat d'arrossegar-se. En aquest sentit l'At.Madrid podria ser l'equip olímpic de Madrid, perquè cada any sembla que fagin por i que hagin de fer algo gran, i amb una mica de sort l'únic que fan es classificar-se de rebot per la Intertoto). Bé, deixem el tema. El que deia, si ajuntes un cap de setmana, els Jocs, viure al cul del món (entenent London com el món a escala), que els fans d'en Bin Laden (em rastrejaran el Bloc la CIA, en Batman i l'inspector Gadget si escric "BIN LADEN"?) decideixin muntar una barbacoa amb les bombes que els sobra, i ho deixes macerar tot amb oli extra d'un torracollons que resulta que va fer una pseudo-llei i que es deia Murphy, com ell suposo (visca la humilitat dels qui no descobreixen cap més xuminada que, si et piques un ou amb un mall fa mal), aconsegueixes obtenir una odissea per la city. O millor dit, per Saint Adrian of Kisses and Lobregade's little Hospital, i tot aquella zona.

M'explicaré. Un, que és un tiu wai per naturalesa, se'n va a comprar roba pel centre de Londres. Què passa? 1er. vivint a Londres has de moure't amb transport públic, i com a mínim, perdre uns 20min de la teva vida comtant McDonald's, turbants, wais o espanyolitos. Això si vas en Bus. Si tens, com jo, el metro a 2min de casa i l'agafes, comtes frikis, quadradets de l'estampat dels seients, o poses cara de wai a veure qui dels turistes que viatgen amb tu fa el comentari en espanyol/català "Pere/Pepe, has vist/o quin/que tiu/o més/más wai/molón?". Fins aquí no passaria massa res perquè quan un va a viure a London ja dóna per suposat aquest tema de les distàncies.
2on, aquí hi fan els J.O. el 2012, lo qual vol dir que estan treballant com uns tarats per posar-ho tot en ordre, ja que no són ni Atenes ni Pekín per sort, són la capital d'Europa i del món gairebé, no s'hi val a fer el cutre.
Lligat al segon punt ve el 3er, ja que les obres i millores al metro les fan els weekends (pam, ja l'he deixat), per allò de no molestar els inversors i brookers que necessiten arribar a les 7h a la Borsa i deixar una mica més pobres els nens Etíops. Què passa? que el cap de setmana et fots i et quedes sense un munt de parades de metro, o trams de línies, que es supleixen amb un Bus que fa el mateix trajecte.
4rt, quan vius passats els límits de la zona 2 per la banda est (el west és pijo, gay i genèticament superior), o sigui ja a la zona 3, sembla ser que formes part de la classe "aquests són uns pringats" dels londinencs. No em queixo del meu super barri perquè és el millor de Londres. Visca Leyton! Però no ens enganyem, som zona 3, i això, aquí, ja pot ser motiu de bulling a la classe.
5è, si vius al cul del món i no et va el metro, potser el bus que substitueix la línia no mola tant com el que posen a Notting Hill, i per tant no fa el recorregut del metro, sinó que et deixa tirat una mica més enllà de casa teu perquè agafis els busos normals que teòricament et poden portar, no al centre, no, sinó a donar tombs pel cul del món en plan "som un gheto i no podem accedir a la zona 2, però som feliços endogàmics de la zona 3 que no ens cal veure que hi ha més enllà".
6è, si tot i això, ets un tiu wai com jo, un supervivent de la selva urbana, un heroi quotidià, pots aconseguir arribar al centre de London en mig dia.
7è, tard o d'hora cal tornar a casa, perquè la gent normal ho fa això, torna a casa en algun moment del dia, i més si vas carregat de bosses amb roba molt wai i et cal guardar-la sota el llit perquè no te la copïin.
8è, llàstima que just aquest dia, el científic d'orígen mongol "Murphy" em reservava la seva teoria. No funciona res, ni metro ni quasi Bus, vas carregat com un burro i ja has agafat mil combinacions per anar al centre i mil més per tornar, vas amb presses perquè has quedat per veure el Barça (a on? al centre!) i per tant saps que tens mil combinacions més per 3a vegada, camí del centre.
Què més podria passar? Doncs que no se sap perquè, el Bus et deixa tirat al mig d'un carrer, que evidentment ni de conya coneixes (pronostico que Londres deu tenir uns 29 bilions de carrers), abans d'arribar a la teva parada, perquè resulta que hi ha acordonada una zona, d'uns 3 carrers per 3 carrers, que has de rodejar, i seguir a peu el camí cap al teu destí final. No em pregunteu què cony passava, però els policies amb metralladores no solen apareixer com a animadors a les festes d'aniversari dels nens negres d'aquest barri, que, tot sigui dit de passada, era Hackney, estadísticament el barri més mmmmmm... entretingut? (el Raval és la puta Bonanova al seu costat), just abans del meu maravellós Leyton. Suposo que aquest petit tall o desviament en la ruta del bus deu passar tot sovint allà, perquè una mare i dos nens negres m'han explicat com anar cap a Leyton, tot treient ferro al tema del presintat policial. O sigui que deuen venir tot sovint els amics dels cosins de n'Ossama, i enlloc de fotre's a jugar a la Play2 com fan els nanus normals, es deuen fotre de tiros per dins la casa, o enlloc del pedra/paper/tisora són més del AK-47/Katyusha/cinturó de granades.

Resumint: avui m'he passat unes 3,5h experimentant el transport públinc londinenc entre anar i venir, he vist només la 2a part del Barça (avui per sort, suficient) i he decidit fer-me un tupper i prendre la cantimplora cada cop que sigui weekend i tingui coses a fer pel centre de la city.

Rumba

Si alguna cosa es troba a faltar quan voltes per les europes és la bona música, la de casa, la qual, per sort, ens sobra al nostre país i sobretot al Mediterrani: La Rumba catalana.
Aquí deixo algunes de les coses que només es poden ballar i escoltar mirant el nostre Mar, amb la teva gent i sota Sol.

Ventdelplà sucks

Conversa a Ventdelplà:
Isona: "Hola Mònica guapa! Què tal?"

Mònica: "Hola Isona, com va? Mira, just ara vinc del nucli habitat veí, amb el nou transport públic que ens facilita el propi consistori municipal. Està molt ben equipat i té tot allò necessari per a persones amb minusvalia motriu. Realment s'han posat forts amb això de superar les barreres arquitectòniques que implica per a nosaltres el fet d'anar amb cadira de rodes, i crec que estan aplicant la nova normativa europea degudament.

Isona: "Ai si. Però també cal reconeixer que tu ets molt forta i el teu esforç ha estat un factor decisiu alhora de superar els entrebancs que se t'han anat presentant dia a dia. I què doncs, de compres?

Mònica: "Si. He comprat unes quantes patates i pastanages, perquè hi ha una entitat organitzada associativa comunal ecologista sensibilitzada pro-Tibet anti-sistema local que ven hortalisses i prodcutes ecològics, vaja, sense que hagin estat cultivats de forma intensiva ni aplicant-hi productes que n'alterin les qualitats naturals, vull dir. Són exquisits!"

Isona: "Òndia, doncs ja li diré a la meva mare que hi compri els tomàquets, perquè els d'aquella casa amb aspecte deteriorat i rústic, saps, aquella que tenen animals bovins a les respectives dependències habilitades a l'exterior? On realitzen cursets de manera altruista de doma de lirons albins, saps? Si dona, Ca l'Estruç. Doncs, aquells que venen allà, no tenen cap mena d'amargor ni consistència. Al contrari. L'altre dia feia una reducció d'herbes de provença, llet de coco, tomàquets i guarannà i no em va sortir adequadament per culpa d'aquest... aix..."

Mònica: "Si fèmina, ja veus que ens haurem d'acabar decantant pels menjars liofilitzats, aha aha aha aha!"

Isona: "aha aha aha aha"

Conversa a qualsevol altre poble del Sistema Solar:

Maria: "Ei nena, què tal?"

Rosa: "Buf, petadíssima...! Estic fins la polla tia. Vinc de Burrassà a peu perquè el putu cunductor del bus no m'ha vist a la parada i ha sudat de mi. I a sobre era l'últim del dia... quins cullons!"

Maria: "Tranqui tia. Anem a fer uns Cacaolats amb Baileys a Can Tetu o què? I així de pas et refàs una mica i m'expliques això del teu germà, que ara s'ha liat a plantar verdures? Està pillat!"

Rosa: "Vale. Passo per casa a deixar la compra i nem. És que la meu mare ja m'ha liat, per variar, i m'ha fet anar al merda-super de Burrassà total per un paquet de Tranchetes, llumillu i mucarrons...ja li val!"

Maria: "Buenu, almenys no et fa anar a buscar pullatres a l'ast i croquetes amb ensaladilla russa el diumenje al matí, tot ressacosa! Estan fatal tiu..."

Rosa: "Ya ves, jajajjajajjaja"

Maria: "jajajajajajaja. Ai espera, una llamper d'en Nitu!"

Independència: cal o què? (I)

Sento fer-me pesat, però com a bon català, i fidel al règim que es dicta en el meu país, ara són temps d'informes. Crec que és bon moment per obrir una consultora d'informes inútils per a gent inútil. Tot i que cal anar amb cuidadu, perquè com bé diu el refrany: "no diguis cobrat, que no sigui a Andorra i sota un rajol amagat". Bé, al tema. Simplement he volgut ennumerar els advantatges i inconvenients d'independitzar-nos d'Espanya, juntament amb els actors que podríem trobar-hi a favor i en contra de tal proesa.
Partim de la base que fotem una frontera des de la Vall d'Aran fins a Mora d'Ebre, que evidentment ens fem catalans i deixem de ser espanyols (els qui vulguin, és clar), amb un passaport, i els primers anys lògicament, amb € com Andorra, però re de UE de moment.

DETRACTORS:
-Selecció espanyola de Futbol. Fotre una frontera a l'Ebre vol dir nacionalitzar les persones. Nacionalitzar les persones vol dir donar-los un nou passaport. Donar-los un nou passaport vol dir, en el més normal dels casos, perdre el vigent (l'espanyol). Sense passaport espanyol no es juga a la Roja (pregunteu-li a l'Amunike per exemple). Per tant, la Roja quedaria sense la columna vertebral que l'ha fet ser la millor d'Europa. Cesc, Xavi, Puyol (No "Pujol" colloooooons!), Busi, Piqué i Capdevila. Em permeto el luxe d'incloure Iniesta, perquè pensem que al Barça no li interessaria tenir més jugadors extracomunitaris.

-Lo mateix en Bàsquet. Gasol, Raul López, Ruddy, Ricky, Gasol 2, Navarro, Mumbrú i Llull. Tela marinera...! Sempre els quedaria poder guanyar contra algun país asiàtic on, a part d'en Yao Ming, tots promitgen 1,60m. No seguiré fent sang amb els esports perquè acabaria molt malament això (Tenis, Motos, F1, Hockey, Pilotamà, Natació sincronitzada, crol, braça, manguitos, Billar, Trial, OT, Restaurants amb estrella, i un etc. infinit d'esports).

-Diari El País. Espanya perdria de cop un 80% de l'alfabetització del país. l'As i el Marca passarien davant de El País, perquè quedaria poca població capaç de llegir i entendre qualsevol cosa sense color, sense fotos tamany póster ni titulars, o qualsevol text per sota del Arial 48.

-Telemadrí. Els caldria suprimir o reinventar els programes de debat polític matinals i informatius (programes d'humor tots ells), ja que no tindria sentit seguir amb la seva lluita independentista particular, ja que ja seriem un estat, tal com (suposo) desitjaven. Tot i que sempre poden fer una programació 24h per promoure Madrid 2064.

FAVORABLES:
-Real Madrid. Es faria un fart de guanyar lligues, Supercopes i Copes del Rei.

-Barça. Passaríem de ser lliga de dos a ser lliga d'un. Riute tu de la lliga escocesa...

-Espanyol. Equip de Champions de pervida, sempre i quan pugui superar el repte de nacionalitzar tot el sector del vestidor Baix Llobregat i part del Badalonès.

-Nàstic i Girona: Equips UEFA gairbé fixes.

-Poblez frontererz: Noves oportunitats lucratives apareixen amb la creació de les fronters i duanes. Pregunteu als de la Seu, o els de Portbou. Es podria fer estraperlo cap a la banda espanyola amb Ratafia, fesols de Sta. Pau, Aromes de Montserrat, Mantega del Cadí (un clàssic), Llet Nostra, Arròs del Delta, xocolata de la Zona Forum, Cava, joies TOUS, i Carnets Joves falcificats.

AVANTATGES:
-Visats: Caldria visats per entrar al país. Això implica una notoria devallada del turisme cutre sasitxero que omple la costa, especialment Lloret i rodalies, o Salou i rodalies. No m'imagino la típica família anglesa desestructurada amb pares de 22 anys i 3 fills de 10, treient-se un visat de 15 dies per venir a Port Aventura, o perquè tenen llogat un apartament a 9a línia de mar a Cambrils.

-Turisme: En deixar de ser un país turístic, tampoc atrauriem els anomenats carteristes o trileros de l'est. No tindria sentit jugar-se la vida i la faldilla de vellut per arribar a un nou país on no hi ha guiris a qui enganyar/robar.

-Gastronomia: D'una vegada veuríem suprimits de les Rambles les ja penoses botigues regentades per Perses venent Sangria en una ampolla en forma de toro o sevillana; els barrets de Mexicà per fi desapareixeran de l'imaginari col.lectiu guiri (M'encantaria trencar-li les cames al deficient que va començar amb la broma del sombrero mexicà); les gerres de sangria es substituirien per les de Barreja o Tisana.

INCONVENIENTS:
-TV3. La única cadena del país li caldria invertir de nou, ja que amb l'oferta del 33, tv3, 3/24 i canal parlament no omplim tots els botons del mandu. I menys ara amb la TDT. Ens caldria una mena de TV3 d'algun inversos italià parent d'en Berlusconi on hi programessin espais per recuperar la quota d'espectadors perduda, com ara "Aquí hi ha marro" enlloc del tomate, "els culumpis" enlloc de la Noria, "La Masia de 1714" un clàssic a l'estil GH, i evidentment un "Salsa Romesco" enlloc del Salsa Rosa.

-Diplomàcia. El fet de no ser ni de la UE, ni del G-20 , ni la OTAN, ni del Pacte de Comarruga, ens faria ser una petita Corea del Nord europea. Proposo crear una aliança amb el País Basc, Gales, Escòcia, Lapònia, Prats de Molló, Perejil, illes Feroe, el Vaticà, Andorra, Groenlàndia, San Marino, Mónaco i Llívia. Sempre es podria invair l'Alguer, però tampoc ens serviria de massa res el poc gasoil que se'n tregués dels yats del port esportiu.

-Seguretat: Degut a la millonada que es quedaria a Catalunya en impostos, en no haver-los d'enviar a Madrí, caldria fer una muralla (com la xina) a tota la frontera, amb reixes de 8900W, gossos amb la ràbia i mal alimentats, Boixos Nois i sensors de moviment per tal d'evitar invasions, o intents de saqueig, per part del nou país veí tercemundista.

As simple as a song

Si...

Si pots dur el cap ben posat sobre les espatlles,
quan d'altres el perden i a més te'n culpen;
Si pots confiar en tu quan tots de tu dubten,
però tenir en compte llurs dubtes;
Si pots esperar sense que et cansi l'espera,
o suportar calumnies sense pagar amb la mateixa moneda,
o ésser odiat sense donar cabuda a l'odi,
i no per això semblar massa bo o massa savi;

Si pots somiar sense que els teus somnis et dominin;
Si pots pensar sense que els teus pensaments siguin la teva meta;
Si te les pots veure amb el Triomf i el Desastre,
i tractar per igual ambdós farçants;
Si pots tolerar que els brètols
tergiversin la veritat que has expressat,
i la converteixin en trampa per a babaus;
O veure enrunada l'obra de la teva vida,
i ajupir-te i reconstruir-la amb velles eines;

Si pots fer un lligat amb tots els teus guanys
i llençar-los al caprici de l'atzar,
i perdre'ls, i tornar a començar de zero,
sense que surti ni una queixa dels teus llavis;
Si pots posar al servei dels teus fins
cor, entusiasme i fortalesa, fins i tot exhaurits,
i resistir encara que no et quedi res,
tret de la Voluntat, que els digui: "Endavant"

Si pots dirigir-te a les multituds sense perdre la teva virtut,
i alternar amb reis sense perdre la senzillesa:
Si no poden ferir-te, ni amics ni enemics;
Si tots compten amb tu, però no massa;
Si pots omplir l'implacable minut
amb seixanta segons d'esforç agosarat;
teva és la Terra i tot allò que hi ha,
i més encara:
seràs home, fill meu.

Rudyard Kipling
Al seu fill John, 1910