Galícia sempre ha estat terra de Meigas, Vieiras, Orujo, hilillos de plastilina, pluja i bons humoristes. Qui no s'ha partit, per posar un exemple clar, amb en Rubianes, actor galaico-catalan?
Però és que l'escola gallega ve de molt més enrrere, amb el gran Moncho Borrajo, per exemple, o, clar està, el nostre Manolo! Ai Manolito! Quants grans humoristes s'han inspirat en el nostre Manolo!? Tots recordem el Gilipolles de "Una altra cosa" d'en Buenafuente, on l'humorista intenta imitar el caminar del nostre Manolo; o a les pel.lícules del gran Torrente, on el seu pare (Tony Leblanc) calca la veu del nostre Manolo!
I és que en Manolo sempre ha estat font d'inspiració arreu. Què seria dels nostres estius sense els bikinis que ell mateix va importar de Suècia? I sense els Paradors, ruines en desús que reconvertí en centres lúdico-culturals? O sense les peregrinacions en massa dels turistes cap a Palomares, per fer-hi un bany i curar-se miraculosament de cangrena, leprosisme, nacionalisme i altres malalties contagioses i terminals, degut a les altes concentracions de Plutoni en les seves aigües manantials? O sense les les estones de mal de panxa de tan riure que ens han brindat humoristes de la seva vella i Popular escola, com Federico el Cojo (ara humorista radiofònic); Aznares y Aceves; Mariano "hilillos de plastilina"; i un llarg etc.
Però, com bé diuen, les figures sempre apareixen en els moments en els que se'ls necessita. I ara, en plena crisi, i deprés d'un temps a l'ombra, per allò de deixar a les noves generacions despuntar, el nostre Manolo "silueta bombona de butano", com se'l coneixia en els temples de l'humor en els bons temps, ha ressorgit per regalar-nos, potser, una de les seves darreres perles!
El que passa és que, més enllà de l'humor descollonant i intel.ligent que sempre ha practicat, i que es desprén de les seves paraules, crec que cal llegir-hi entrelínies uns aires de retirada.
I és que quanta raó Manolito! Quins temps aquells en els que lligàvem els gossos amb llangonisses, eh! Ara, amb la crisi (culpa segurament dels nous humoristes de fira, que es pinten el nas Roig!), si n'haguéssim de lligar o penjar hauria de ser amb cordill i del barato!
Ai, qui pogués tornar a ser jove Manolo!
Passar temporades a Anglaterra, o sortir al carrer a buscar el diari (no l'ABC o el Madrid, que sé que no eren del teu gust) a crits de: "la calle es mía", com feies antany! O simplement fotre una bona mariscada (a la gallega, és clar, però amb aquell toc de Prestige que et destacava) als jardins de can Pazo de Meirás!
Si en el fons tots mirem espanyolades de l'Ozores els diumenjes a la tarda, perquè no reconeixer que en Manolito sempre serà el nostre humorista número 1, tot i el pas del temps?
Per això, des d'aquí li volia fer un homenatge, i em proposo de cares al 2109, tot esperant celebrar el centenari de la se va mort, fer el camino de Santiago (la seva terra) de genolls, amb els ulls benats, de recules i amb sis bidons de xapapote (o bombones de butano, que encara seria més emotiu) lligats a la cintura. Segurament, al pas per pobles i viles se m'unirà gent, que com jo, vol celebrar la diada, i arribarem tots a la plaça de l'Obradoiro, on solia sortir ell al balcó, i ens penjarem junts se guint les seves paraules! Ens penjarem junts un cartell que, com feia la cançó que et dedicaren, dirà: "Ole Manolo, España es tuya!"
Però és que l'escola gallega ve de molt més enrrere, amb el gran Moncho Borrajo, per exemple, o, clar està, el nostre Manolo! Ai Manolito! Quants grans humoristes s'han inspirat en el nostre Manolo!? Tots recordem el Gilipolles de "Una altra cosa" d'en Buenafuente, on l'humorista intenta imitar el caminar del nostre Manolo; o a les pel.lícules del gran Torrente, on el seu pare (Tony Leblanc) calca la veu del nostre Manolo!
I és que en Manolo sempre ha estat font d'inspiració arreu. Què seria dels nostres estius sense els bikinis que ell mateix va importar de Suècia? I sense els Paradors, ruines en desús que reconvertí en centres lúdico-culturals? O sense les peregrinacions en massa dels turistes cap a Palomares, per fer-hi un bany i curar-se miraculosament de cangrena, leprosisme, nacionalisme i altres malalties contagioses i terminals, degut a les altes concentracions de Plutoni en les seves aigües manantials? O sense les les estones de mal de panxa de tan riure que ens han brindat humoristes de la seva vella i Popular escola, com Federico el Cojo (ara humorista radiofònic); Aznares y Aceves; Mariano "hilillos de plastilina"; i un llarg etc.
Però, com bé diuen, les figures sempre apareixen en els moments en els que se'ls necessita. I ara, en plena crisi, i deprés d'un temps a l'ombra, per allò de deixar a les noves generacions despuntar, el nostre Manolo "silueta bombona de butano", com se'l coneixia en els temples de l'humor en els bons temps, ha ressorgit per regalar-nos, potser, una de les seves darreres perles!
"Els nacionalistes s'haurien de penjar d'algun lloc"
El que passa és que, més enllà de l'humor descollonant i intel.ligent que sempre ha practicat, i que es desprén de les seves paraules, crec que cal llegir-hi entrelínies uns aires de retirada.
I és que quanta raó Manolito! Quins temps aquells en els que lligàvem els gossos amb llangonisses, eh! Ara, amb la crisi (culpa segurament dels nous humoristes de fira, que es pinten el nas Roig!), si n'haguéssim de lligar o penjar hauria de ser amb cordill i del barato!
Ai, qui pogués tornar a ser jove Manolo!
Passar temporades a Anglaterra, o sortir al carrer a buscar el diari (no l'ABC o el Madrid, que sé que no eren del teu gust) a crits de: "la calle es mía", com feies antany! O simplement fotre una bona mariscada (a la gallega, és clar, però amb aquell toc de Prestige que et destacava) als jardins de can Pazo de Meirás!
Si en el fons tots mirem espanyolades de l'Ozores els diumenjes a la tarda, perquè no reconeixer que en Manolito sempre serà el nostre humorista número 1, tot i el pas del temps?
Per això, des d'aquí li volia fer un homenatge, i em proposo de cares al 2109, tot esperant celebrar el centenari de la se va mort, fer el camino de Santiago (la seva terra) de genolls, amb els ulls benats, de recules i amb sis bidons de xapapote (o bombones de butano, que encara seria més emotiu) lligats a la cintura. Segurament, al pas per pobles i viles se m'unirà gent, que com jo, vol celebrar la diada, i arribarem tots a la plaça de l'Obradoiro, on solia sortir ell al balcó, i ens penjarem junts se guint les seves paraules! Ens penjarem junts un cartell que, com feia la cançó que et dedicaren, dirà: "Ole Manolo, España es tuya!"
3 comentaris:
Olé marc, ja has complert la part del tracte...! Molt bé, molt bé, no has fallat, ho dic en tots els sentits ;-). Ara suposo que em tocarà a mi... Per cert, la foto del final, és molt bona! juas! Com t'ho dius, humor gallec (o espanyol, no sé si es pot considerar gallec aquest)!
Si si Laia, humor gallec, perquè en Mariano "hilillos de plastilina" també és gallec (casualitats¿?)!
I ara, doncs, esperaré la teva part del tracte que segur que valdrà la pena;)
Marc.... Catalunya no t'inspira? Vaaa, escriu!
Publica un comentari a l'entrada